Growing Old

Day after day I feel I'm growing old and when it comes to my mind I just freeze. Scares me. I'm quite afraid of time, afraid of not being able to do or to say all the things that I haven't even thought but what frightens me the most is the fact that I can't do ANYthing to avoid or solve it.

I didn't mean to sound neither negative nor pessimistic. I just realized how fucking nasty is growing old is. I know it's inevitable to fight against it or even think about but yesterday was my 19th birthday and I felt so depressed. One more year and the 2 will heavily kick my ass. Pitiful. In 10 years I'll be 29, that WILL be horrible.

As I already said, let's keep the pessimistic feeling away from here. I should be happy,no, I MUST be happy. This is my special day and it'll be over in 53 minutes. Just 24 hours of happiness (well, not always) I think it's not fair but it's not me who have the power to chose.

I wanted to warn you all (not really, just the ones younger than me) don't get nervous, don't even think about your age, just enjoy the moment. Yes, it's a topic, but it's a nice topic isn't it? Stay away from bad feelings and the worst thing could ever happen to you is realizing that u can do SHIT to stop it (the best of course is don't realize of aging, you'll be a lucky one then)

But as a (not) normal teenager, this feeling will be killed and buried by my strong indifference in exactly 48 minutes. So I'm not worried at all : D

Said. Tanoshi n da!!

Just noise

I és que només sento soroll, massa fressa pel que poden suportar les meves orelles.

He estat pensant molt aquests dies; sobre el que vull aconseguir a la vida (la veritat és que no demano gaire) sobre quina hauria de ser la meva meta més propera i també sobre el que tinc i el que en puc fer d'això. Us adelanto que tampoc no he profunditzat gaire en matèria de pensament però el que importa es de la manera que ho he fet.

Quan estàs saturat ho notes, i jo ja feia massa temps que ho estava, i no per culpa de ningú sinó per la meva propia tossuderia. No he volgut ehm... veure les coses tal com són (de fet sí, però la meva preciosa consciència s'autoimposava una ceguera permanent per tal que jo ni me la mirés) La qüestió és; i com són les coses? Ara ve quan us dic que les coses simplement són.

Nah, res més lluny de la realitat. El que tinc es tangible, potser es energia materalitzada de manera que el meu cervell pot interpretanr aquests moviments i fluxos de matèria per tal que una realitat es condensi i es dibuixi dins el meu cap, peró ÉS.
I és que si et pares a pensar, hi ha cops que més valdria no haver-t'hi posat. En això consisteix la vida; és una carrera on el que importa ( no a tothom) és fer el màxim possible abans d'arribar a la meta (de fet jo crec que no s'hi arriba, ens suicidem pel camí, metafòricament parlant) però tenint una cosa sempre al cap: no pensar en el que pots fer o deixar de fer, o en el que podries haver fet o no. La inconsciència i la ignorància tan característica de nosaltres, The Mankind, és el que fa possible que puguem correr aquesta carra de fons sense passar més penuries de les que ja passem.

En fi, no pretenia filosofar sobre el que som, ni sobre cap d'aquestes coses ( a més, crec que no ho he aconseguit o_oU). Per això ja tinc el terrat de casa meva i un bon amic que sempre m'hi acompanya, que us digui ell a les conclusions que arrivem alla dalt...
Amb aquell cel tan fosc i profund i les ancestrals estre... uhm, crec que això no va aqui.

El que volia dir-vos és que no hi estic d'acord amb la principal premisa de la vida, com que no hem de pensar? I tant que ho hem de fer! A cada moment, i si cal tota l'eternitat (si es que fins i tot el concepte d'eternitat i infinit té uns límits pff..) Sé que sembla molt estupid arribar a una conclusió tan abstracta i tan generalitzada per mitja d'una cadena de pensaments que han partit d'un "que faré a la meva vida" o més aviat un "que penses fer amb el que se t'ha donat i amb el que tens?"

Doncs bé, sóc un estúpid però per fi m'he adonat del que tinc; res.
No tinc res, no sé de què va la vida ni tinc la més mínima idea de si el que estic fent i triant em servirà d'alguna cosa. No puc confiar en ningú, ni en la meva pròpia familia (parlant a grans trets, és clar, sempre hi ha uns amics i una familia que et recolzarà) però en una última instància només quedaré jo. I és aquest ésser ínfim i insignificant, que segurament no arribarà ni a la categoria de "coma a la història" qui ha de solidificar aquest futur tan líquid que te devant.

M'agradaria acabar donant les gràcies a tota la gent que m'ha contrariat, que m'ha discutit i que m'ha fotut més d'una hostia per que no em limités al camí fàcil. Donarme-les també a mi mateix, perque encara que sembli fàcil, el posar en ordre ( sempre serà un Chaos Horribilis) els pensaments, no ho és gens. Qui em coneix sap que sóc molt indecís i fotudament (per a la meva desgràcia) influenciable. Doncs bé, això s'acabat. N'estic fart de seguir els consells dels altres, de que em sembli bé tot el que surt de les boques de la gent (ara no us penseu que soc una marioneta xD)

He triat el camí difícil, crec que el que de debó em toca i que la recompensa (si es que hi arribo) m'espera al final d'aquests 4 anys que em queden per endavant (sí, estic parlant de japó ;D) Però més que de japó, el que si m'agradaria seria arribar a un punt de maduresa molt més alt, sense caure en les premises i els motlles en que els altres han enfonsat el peu de tal manera que no podran treure'l. M'agradaria arribar-hi a mi mateix seguint els meus mètodes.

És per això que (ara si) acabo dient adeu al que he sigut aquest últim any i espero poder donar la benvinguda a un nou sergi, conservant coses dels altres, però tenint clara aquesta metòdica de pensament.

Now I know I'll never walk alone; I got myself and I.

Serj

Tae Guk Gi

He vist bastants pelicules de guerra a la meva vida ( sens dubte una de les millors la de Saving Private Ryan ) però no m'imaginava que al top d'aquesta llista hi acabaria colocant Tae Guk Gi (crec que aqui es diu Lazos de Guerra) i és que té tots els alicients i tots els punts d'obra mestra.




Els fets són simples; tracta la historia de dos germans de Korea del Sud que es veuen involucrats en la guerra que va assolir el pais el 1950 entre les dos Koreas. Dic que es simple perque cada escena té el seu temps just, sense anar allargant la pelicula amb plans incoherents ni escenes de més.
A més de ser molt emotiva (que no vol dir enganxifosa) la interpretació dels actors, els escenaris perfectament adaptats a l'epoca i IMPRESIONANTS escenes de guerra (ni a hollywood les fan tan creibles ni tan crues) és una pelicula que marca, que et deixa un bon sabor de boca però que fa questionar-te moltes altres coses...

Amb raó és (segons molts crítics) la millor película koreana (del gènere està clar) i possiblement una de les millors, sino una de les pelis bèliques més extraordinàries que he vist.
Doncs això que no tinc més paraules per lloar aquesta gran obra.


Recomanació 100% (encara que per a gustos els colors :/)


P.S. M'haureu de perdonar que posteji tant sobre cinema (bueno, sobre pelicules) però últimament no estic gaire inspirat i l'única cosa que faig es mirar pelis i llegir llibres...
Lo important es que actualitzi no? : P

Swing Girls (and a Boy )

És el títol de l'última película que he vist (de fet fa només 5 minuts)
Aquest cop li toca al cinema japonès. Si us haig de ser sincer, en conec poc d'aquest; traient a Kitano, Kurosawa, Miyazaki etc.. he vist poques pelis de cinema (no, les de psycho horror no les he vist tampoc..) Però mai em decebrà, peli que miro, peli que m'agrada i que recomano.

No sé que tindrà el cinema japonès; potser sóc jo que al estar tan lligat al món del Japó ho trobo tot bo (cosa que puc assegurar que no es així) però crec que realment té una magia, una manera de fer cinema molt diferent a la que estem acostumats. Fa dies que no em trobava d'ànim per a passar-me per aquí (ni tan sols mirava els comentaris..) però com l'últim cop una peça bizarre del 7é art ha fet que comparegui a la fi.

Jo no tinc gaire sentit musical, he intentat tocar la bateria, la guitarra i (suposo que es per que no hi he dedicat temps mes que per no tenir sentit musical) no me n'he sortit. Partint d'aquest punt es curiós que em disposi a veure un film sobre Jazz. Sí, Jazz al japó, i a més tocat per unes estudiants (i un estudiant) de l'ultim curs de highschool (el que aquí seria 2n de batx.)
El que de debó sorpren es que els actors no són actors, sinó musics convertits en interprets a l'hora de gravar.

El gènere de la pelicula no el tinc clar, jo diria que es una mena de drama amb tocs d'humor; narra la historia de unes "futures repetidores" que durant les vacances d'estiu han de fer classes de repas de mates pero no en tenen ganes i per tal de saltar-se-les decideixen "ajudar" a la banda de l'institut. Resulta que per culpa de les noies la banda s'intoxica amb uns obentos que havien de portar-los, i per tant l'equip de baseball de l'institut es queda sense "ànima".
Com que es culpa seva que s'hagin intoxicat, l'únic membre de la banda que no va menjar, i que sap el que ha passat en realitat, els fa chantatge; si no formen una nova banda, explicarà a tothom el que ha passat en realitat.

Sé que fins aquí pot semblar molt estupid l'argument, pero l'interessant be quan, les noies que en un principi s'uneixen a la banda per saltar-se les classes de repàs i pel chantatge, comencen a acostumar-se a això de tocar (a més, com que son pocs no poden fer una orquestra, per tant fan una big band de jazz) però com no, els membrs de la banda original milloren i reclamen la seva posició. A partir d'aqui començara una carrera per aprendre a tocar i per a fer realitat el somni en conjunt de trencar aquesta tradició de només tocar música clàssica i innovar.

Ja us dic, després de mirar aquesta pelicula, plena d'aspiracions i de realitat em venen ganes de tornar a prendrem seriosament el fet de tornar a tocar ( bueno, de aprendre a tocar) I es que soc molt influenciable, ja ho se, però si el que m'influencïa són 15 noies japoneses supermones llavors ja noes culpa meva xD

Doncs aixó, que si voleu emocionar-vos i aprendre una mica de jazz ( jo n'he gaudit, ja us ho dic) i de pas veure com tots podem passar de ser res a ser alguna cosa, no dubteu i feu una ullada aquesta peli.


Swing Girls - 2004
Director - Shinobu Yaguchi


Doncs aixó, perfecta sincronia entre High Shcool Girls i Jazz ; D

My Sassy Girl

El títol de la película ve a dir que la noia es una caradura (Sassy vol dir això) així que ja podeu imaginar-vos per on van els trets d'aquesta comèdia romàntica i una mica escatològica quan s'ho proposa lol.

Per començar cal dir que fa uns dies que estic obsessionat amb el cinema koreà (també estic baixant-ne molt en japonès però aquest ja el tenia més vist). Tot va començar-me amb la ja mencionada "Old Boy" tot i que d'això ja fa molt (gairebé 1 any i mig). La qüestió és que em va absorbir de tal manera que vaig baixar-me de seguida les seves dos predecessores (Sympathy for Mr. Vengeance i Sympathy for Lady Vengeance) que tractaven el mateix tema (la venjança pura i dura) des de perspectives bastant diferents.

Us recomano que si no esteu acostumats al cinema koreà feu una ullada a aquests films en l'ordre que he posat (no tenen res a veure, però si mires primer Sympathy for Lady Vengeance potser no acabaràs mirant les altres dos ja que és la més complicada i controvertida de totes)

El cas es que el cinema koreà no té res a veure amb la resta d'estils; és un cinema lent però a l'hora molt lleuger, molt i molt satíric (tenen quantitat de comèdies satíriques sobre korea) i sobretot, molt seu. Que vull dir amb molt seu? Doncs que si comences a mirar cinema en koreà (que us recomano que ho feu en VOS) has d'intentar entendre la seva societat i la manera de pensar que tenen, i aixo de vegades costa , i molt.

El cas és que el que més els agrada als koreans/koreanes a l'hora de fer cinema i literatura avui en dia son els melodrames i les comèdies romàntiques amb tocs bastant satírics. Aquest es el cas de My Sassy Girl ( per qui no ho sapiga, els americans n'han fet una versió aqust any amb Elissa Cuthbert com a la sassy girl ( que no li pega ni amb superglue però en fi...) Passeu d'aquesta versió i mireu-vos primer la koreana, perquè no tenen res a veure.

Després d'aquesta mini introducció crec que puc començar a recomanar-vos la película i intentar fer-vos entendre perquè val la pena mirar aquesta i no Batman and the Dark Knight xD
Per començar és una història anònima que va sorgir a un forum d'internet koreà (això recorda moltissim a la japonesa Densha Otoko, també molt bona , encara que d'aquesta us recomano que us mireu la sèrie perquè la película és bastant mediocre)
La història ens explica els esdeveniments que ha passat un noi koreà (Gyeung woo) des que va coneixer la sassy girl a una estació de metro de Seul fins que ...bueno, ja ho veureu.
El que es interessant es que la noia es una malparida, el pica, l'insulta , el fa fer el que ella vol però ell ho fa : D

Potser, com he dit abans, la peli resulta una mica lenta (dura 2 hores i 20 minuts) però al estar dividida en capituls (en 3 exactament) i tenir un toc anime (expressions, frases, fets etc..) passa com una ràfaga de vent, creieu-me. Una cosa que vaig trobar divertida es que la noia escriu guions de pelicules amb algu que sempre ve del futur per salvar la gent del passat, i a la peli t'ensenyen com seria la pelicula xDD

La veritat és que al principi de començar a mirar-la ja em va enganxar per la manera com es coneixen els dos protagonistes, i es que vosaltres farieu el que fa en Gyeung woo per una noia que ni tan sols coneixeu? (aqui es quan dic que cal mirar-se la pelicula des del punt de vista dels koreans) My sassy girl reuneix les qualitats que tindria la millor història d'amor (una mica caotic , aixo sí) i els que tindria la comèdia d'amor més descojonante de l'any. Ja us dic, al principi pot semblar molt buida de contingut i l'estar dividida en capituls també pot fer que us tallin una mica el "plot" però a mesura que va avançant (sobretot els ultims 40 minuts de pelicula) es va fent mes magistral. De la banda sonora comentar que aconsegueix introduir-te en la història dels dos, però això ja és elecció de cadascú.



Doncs això es tot, ja heu vist que aquest post l'he fet en català. Suposo que no importa ja que nomes em llegeix gent d'aqui aixi que ja anireu veient com va evolucionant tot plegat, el que importa es que no deixi estar el blog no? : 3

Stupidity

Sometimes I'd like just going mad and forget everything I know.

Do you imagine how hard would it be if we were able to remember every single thing since the moment we born... Kinda shitty lol

Well, maybe madness wouldn't be the best solution to solve the problems I'm having right now so... I'll have to think about some other ways tsk tsk.
I can't understand myself, if I know what the problems are... Why don't I do something? Stupidity is my second name ;D

But well, stop being negative, stop thinking that world is a huge crap and that we're the flies around it. I' ll work hard , I'll do some effort to stop being so stupid OK?

Let me try at least...

Cya

I've been a fool all this time... pretty pitiful.

Like drinking poison

This won't take so long so...

Yesterday I couldn't feel anything but hatred and rage. No good.
I just don't know what's up with me; what I've done to deserve this shit?
I'm always making the wrong choice I can call myself pr0^ if talking about it.

What about the times we used to hang around without even worrying about a thing?
Were just we and ourselves... I think it's gone.
But well, I'm not talking about that anymore, just wanted to show you how I feel.
And I feel tired, I'm fed up, I'm pretty fucked and I don't know if I'll be able to stand it.
No no no, don't worry, I won't do anything crazy. Ain't got no guts so... I'm not still nuts.

As I said, it seems is always I the one who the world enjoys fucking with (by the back door...)
Gimme hypocrisy tonight for dinner!! For sure it's yummy!!! C'mon...


Nevermind, the hypocritical has come back!