Just noise

I és que només sento soroll, massa fressa pel que poden suportar les meves orelles.

He estat pensant molt aquests dies; sobre el que vull aconseguir a la vida (la veritat és que no demano gaire) sobre quina hauria de ser la meva meta més propera i també sobre el que tinc i el que en puc fer d'això. Us adelanto que tampoc no he profunditzat gaire en matèria de pensament però el que importa es de la manera que ho he fet.

Quan estàs saturat ho notes, i jo ja feia massa temps que ho estava, i no per culpa de ningú sinó per la meva propia tossuderia. No he volgut ehm... veure les coses tal com són (de fet sí, però la meva preciosa consciència s'autoimposava una ceguera permanent per tal que jo ni me la mirés) La qüestió és; i com són les coses? Ara ve quan us dic que les coses simplement són.

Nah, res més lluny de la realitat. El que tinc es tangible, potser es energia materalitzada de manera que el meu cervell pot interpretanr aquests moviments i fluxos de matèria per tal que una realitat es condensi i es dibuixi dins el meu cap, peró ÉS.
I és que si et pares a pensar, hi ha cops que més valdria no haver-t'hi posat. En això consisteix la vida; és una carrera on el que importa ( no a tothom) és fer el màxim possible abans d'arribar a la meta (de fet jo crec que no s'hi arriba, ens suicidem pel camí, metafòricament parlant) però tenint una cosa sempre al cap: no pensar en el que pots fer o deixar de fer, o en el que podries haver fet o no. La inconsciència i la ignorància tan característica de nosaltres, The Mankind, és el que fa possible que puguem correr aquesta carra de fons sense passar més penuries de les que ja passem.

En fi, no pretenia filosofar sobre el que som, ni sobre cap d'aquestes coses ( a més, crec que no ho he aconseguit o_oU). Per això ja tinc el terrat de casa meva i un bon amic que sempre m'hi acompanya, que us digui ell a les conclusions que arrivem alla dalt...
Amb aquell cel tan fosc i profund i les ancestrals estre... uhm, crec que això no va aqui.

El que volia dir-vos és que no hi estic d'acord amb la principal premisa de la vida, com que no hem de pensar? I tant que ho hem de fer! A cada moment, i si cal tota l'eternitat (si es que fins i tot el concepte d'eternitat i infinit té uns límits pff..) Sé que sembla molt estupid arribar a una conclusió tan abstracta i tan generalitzada per mitja d'una cadena de pensaments que han partit d'un "que faré a la meva vida" o més aviat un "que penses fer amb el que se t'ha donat i amb el que tens?"

Doncs bé, sóc un estúpid però per fi m'he adonat del que tinc; res.
No tinc res, no sé de què va la vida ni tinc la més mínima idea de si el que estic fent i triant em servirà d'alguna cosa. No puc confiar en ningú, ni en la meva pròpia familia (parlant a grans trets, és clar, sempre hi ha uns amics i una familia que et recolzarà) però en una última instància només quedaré jo. I és aquest ésser ínfim i insignificant, que segurament no arribarà ni a la categoria de "coma a la història" qui ha de solidificar aquest futur tan líquid que te devant.

M'agradaria acabar donant les gràcies a tota la gent que m'ha contrariat, que m'ha discutit i que m'ha fotut més d'una hostia per que no em limités al camí fàcil. Donarme-les també a mi mateix, perque encara que sembli fàcil, el posar en ordre ( sempre serà un Chaos Horribilis) els pensaments, no ho és gens. Qui em coneix sap que sóc molt indecís i fotudament (per a la meva desgràcia) influenciable. Doncs bé, això s'acabat. N'estic fart de seguir els consells dels altres, de que em sembli bé tot el que surt de les boques de la gent (ara no us penseu que soc una marioneta xD)

He triat el camí difícil, crec que el que de debó em toca i que la recompensa (si es que hi arribo) m'espera al final d'aquests 4 anys que em queden per endavant (sí, estic parlant de japó ;D) Però més que de japó, el que si m'agradaria seria arribar a un punt de maduresa molt més alt, sense caure en les premises i els motlles en que els altres han enfonsat el peu de tal manera que no podran treure'l. M'agradaria arribar-hi a mi mateix seguint els meus mètodes.

És per això que (ara si) acabo dient adeu al que he sigut aquest últim any i espero poder donar la benvinguda a un nou sergi, conservant coses dels altres, però tenint clara aquesta metòdica de pensament.

Now I know I'll never walk alone; I got myself and I.

Serj